No recordo si en tenia sis, set, o vuit d’anys però la música envaïa la meva vida. Per sort a casa, el pare i la mare no em posaven música infantil, ja me l’oferien a l’escola. Els pares m’obrien ventall posant la música que a ells els agradava i jo escoltava…i mirava la portada del casset o del disc de 45 revolucions… i escoltava… i llegia els títols de les cançons… i el temps s’esvaïa.

Vaig entrar al Cau quan era un castoret i des del primer dia la música va ser present amb tot el seu poder. Ara ja no només escoltava en Llach des del menjador de casa, el tenia al davant, era el meu cap, el Jordi, i la seva guitarra tronada. Jo també era en Llach, els meus companys amuntegats als seients vermells del tren també eren en Lluís Llach, aquells trens blaus de la RENFE on els seients de primera categoria eren els que estaven més a prop del Jordi i la seva guitarra vella, o dels afortunats que comptaven amb un dels cançoners repartits a la babalà.

D’entre les motxilles, fanalets, cantimplores i fogonets, desmanegats, corrien dos llibres de cançons complementaris com el color de les seves portades, l’un era taronja i l’altre blau marí. El taronja es deia Ítaca i el blau marí era el cançoner del nostre cau. Entre les pàgines d’aquest darrer hi havia la lletra d’una cançó amb una il·lustració, Cop de destral de Lluís Llach.

Les cançons et criden, et demanen que les mimis, saben que poden adormir-se eternament en una pàgina d’un cançoner, volen que les despertin, però no totes aconsegueixen escapolir-se de la letargia. Però aquella sí, Cop de destral ja va néixer desperta, tot i el seu to melancòlic era una fura, ben atenta, en algun moment d’una excursió sempre era tinguda en compte, i jo l’estimava, i la llegia, i la cantava.

Cop, cop, cop de destral…tot el paisatge és blanc i gris i un got brut amb restes de llet bullida. M’envaeix la tristor, però no entenc el perquè, hi ha un home amb un sarró i un gos vell que travessen el bosc cada tarda, i blanc i gris, i aquella llum tènue dels darrers rajos de sol i l’arribada del vespre a la nostre excursió, trobo a faltar als pares… el pare i la seva destral tornen a casa i ara tot és gris i negre, i silenci…cop, cop, cop de destral… el darrer acord de guitarra va perdent el so, hi ha un silenci que a tots, petits i grans, ens envolta, un silenci ple, una petita gran sensació al meu petit cor de sis, o set o vuit anys.

Aleshores no em plantejava si entenia la lletra o el doble sentit, o la metàfora de la cançó, però entenia l’emoció d’aquella melodia cantada amb els meus caps, amb els meus, els del fulard blau i blanc.

Ahir, als meus alumnes del curs de monitors de lleure, els explicava que els homes quan hem de cantar amb nens tenim més dificultats que les dones a causa de la nostra fisiologia, el nostre to no s’adequa al dels infants. Cal trobar estratègies, és important la didàctica de com ensenyar una cançó…i penso… i recordo el Jordi amb la seva guitarra vella, cantava, no ensenyava la cançó, no ens donava el to, apreníem les cançons sense estratègia, des de l’emoció, tots cantàvem junts, segurament poc curosos amb el ritme i la melodia original. Llegíem aquella lletra escrita amb una Olivetti en una pàgina encolada al llom del cançoner desmanegat, aquella lletra amb una il·lustració traçada a darrera hora per tal d’enllestir el projecte Cançoner.

No hi havia estratègia, no hi havia didàctica, no era una cançó ”infantil”, era una cançó desperta, mimada… cop de destral!

Claudi Llobet, membre del grup La tresca i la verdesca

Text publicat originalment a l’agenda escolta i guia 2015-2016.