Ara fa dos mesets estava amb els nervis a flor de pell, dubtant entre si prendre més o menys jerseis de llana. M’esperava una setmana al cor dels Alps, havia tingut la grandíssima sort de ser seleccionada per participar a la XVI Spanish Work Party al Kandersteg International Scout Centre (KISC) a Suïssa!

Però per poder-vos explicar millor l’experiència, començarem retrocedint quasi cent anys enrere. Tot va començar l’any 1920 amb la celebració de la primera Jamboree de la història de l’escoltisme a la ciutat de Londres. Passada l’eufòria de veure tants escoltes junts, Baden Powell va creure oportú crear una Jamboree permanent, o dit d’una altra manera, un centre escolta internacional. Dit i fet, l’any 1923 naixia Kandersteg al bell mig dels Alps Suïssos. Actualment el KISC és un gran projecte actiu que rep visites de milers d’escoltes d’arreu del món, creant d’aquell raconet entre les muntanyes, un lloc màgic.

El KISC està format per un gran xalet, diversos edificis per acollir els visitants les temporades de tardor, hivern i primavera, i una enorme zona d’acampada amb capacitat per a més de 1800 persones durant l’estiu. Tanmateix, tot aquest centre no seria res sense el potent motor que el mobilitza: els Pinkies. Anomenats així per la seva vestimenta (sí, sí, rosa de dalt a baix!), són es treballadors del KISC, provinents d’arreu del món, i que, com tots nosaltres, també són escoltes. Pel que fa a la seva organització, es divideixen segons el temps d’estada:, “Short Term” o “Shorties”, i els “Long Term”. Els primers s’estableixen al centre durant tres mesos, és a dir, durant una temporada (estiu, tardor, hivern o primavera); i els segons, s’hi estan com a mínim vuit mesos.

Els Pinkies, però, no estan sols en la seva tasca, sinó que compten amb l’ajuda de les Work Parties durant la temporada baixa (primavera i tardor). Aquestes Work Parties estan formades per un grup d’escoltes de la mateixa nacionalitat, que s’allotgen durant una setmana al centre col·laborant en les tasques de manteniment i preparació de les instal·lacions de cara a l’estiu.

Ara que ja us en podeu fer una mica una idea, us explicaré la meva aventura… Tot va començar amb un correu electrònic des de la Demarcació de Tarragona  en què s’exposaven les dates i maneres d’inscriure’t a una tal Spanish Work Party. Com sempre dic, la vida són un cúmul de casualitats i aquest correu electrònic va arribar en el moment més oportú. Necessitava fer un parèntesis a la meva rutina, reorganitzar-me les preferències. Vaig enviar la sol·licitud amb poca esperança ja que només hi havia quinze places per a tot l’Estat espanyol, però sentia que no hi perdia res. Uns dies més tard, sorpresa! Havia estat seleccionada…

Em vaig posar el fulard al coll, la motxilla de campaments a l’esquena i després d’un dia de viatge amb avió i trens vaig arribar a Kandersteg, un poblet de postal en una vall enmig dels Alps. Al llarg de la tarda i vespre van anar arribant en comptagotes la resta d’afortunats desconeguts procedents d’arreu d’Espanya. Desconeguts que en menys de mitja hora de jocs de coneixença ja s’entreveia el que acabaria sent una família.

La nostra estada allà durava una setmana, quatre dies dels quals treballàvem i la resta eren lliures per a gaudir de l’entorn. Cada matí, després d’esmorzar, ens reuníem a la recepció i el “Campsite Manager” ens explicava les tasques que hauríem de realitzar durant el dia i ens les repartíem juntament amb els Pinkies que ens guiaven. Treballàvem de 8.30 h del matí a 6 h de la tarda, fent pel mig dos “coffee break” i el dinar.

Eren tasques molt físiques: anar al bosc a buscar llenya, carregar-la en als remolcs, tallar-la i apilar-la; refer i aplanar els camins; pintar cartells; etc. Tot i la intensitat de la feina i la neu, gaudíem com nens petits enmig de la natura, i el bon ambient feia que la jornada passés sense adonar-te’n (i tot això en anglès! Com rèiem per entendre’ns entre nosaltres…). Es notava que els Pinkies s’alegraven de la nostra estada allà i nosaltres admiràvem la seva hospitalitat i la capacitat que tenien per fer-nos sentir part de la seva gran família.

Acabat el torn, a les sis de la tarda, anàvem directes a sopar (o per a nosaltres, més aviat un berenar). Un menjar increïblement bo, i com no podia ser d’una altra manera, cuinat pels Pinkies. Sèiem al voltant de taules de vuit persones, compartint-les amb tots els Pinkies i les altres Work Parties que també es trobaven prestant servei al KISC els mateixos dies. Era el moment de comentar la jugada del dia i planificar què faríem després en el temps lliure.

Després del sopar, arribava el nostre moment preferit, ens reuníem tots a la “White Kitchen”, una espècie de saleta-cuina que ens van cedir i on convidàvem cada nit als Pinkies a fer ressopó mentre tocàvem i cantàvem amb la guitarra, o bé jugàvem a jocs provinents de tot el món. Veure els “guiris” picant de mans no tenia preu, eren genials. A més, un dia la Dutch Work Party ens van convidar a tastar el seu menjar tradicional i així conèixer una mica més de la seva cultura.

El dimecres però ens van canviar les tasques i ens van explicar que faríem “deep cleaning”. I això de neteja en profunditat creieu-me que s’ho van prendre al peu de la lletra: un company i jo vam estar netejant durant quatre hores seguides un lavabo de cinc metres quadrats. Un nivell de neteja que no sabia ni que existia, i productes de quaranta mil colors. I tot això, evidentment, al ritme de “La Macarena” i la “Bomba”. Increïble!

Acabats els dies de feina ens tocava descobrir l’entorn. El divendres vam decidir agafar un telefèric i iniciar una ruta fins al Gemmi Pass, amb la intenció de veure el llac. Després de lluitar contra la neu, que semblava que se’ns volia empassar a cada passa que fèiem, vam arribar a una enorme esplanada blanca, però ni rastre de l’enorme llac, estava congelat! Així que vam decidir creuar-lo per sobre i dinar-hi a l’altra banda. Mai havia vist unes muntanyes tan impressionants ni tants metres de neu verge.

Tot i arribar morts de cansament al KISC (que dur és caminar per neu, mare meva!), les piles se’ns van carregar de sobte, ja que aquella nit era la mítica Party-Party. En la festa, organitzada per la Spanish Work Party, o també coneguda com l’esdeveniment més esperat dels Pinkies, on van gaudir de carn i embotit portat directament des d’arreu d’Espanya i cuinat a la brasa. I altre cop, ballant els grans èxits espanyols que tant triomfen entre els Pinkies.

L’endemà, després de la súper festa vam pujar altra vegada al telefèric i ens vam arribar fins al llac Oeschinensee. Un llac preciós rodejat de parets de pedra enormes a més de tres mil metres d’altura.

Tornant del llac, portàvem tots cares tristes i no parlàvem gaire, perquè aquella nit tocava sopar de comiat, i, sincerament, no en volíem ni sentir a parlar. Després de gaudir d’una típica fondue de formatge suís, vam fer una petita cerimònia al voltant del foc, on llegíem les nostres expectatives i els nostres objectius que vam escriure just en arribar al KISC. Unes expectatives insignificants en comparació amb el que va acabar sent. Vaig arribar allà només pensant a fer un parèntesi al meu dia a dia i em vaig trobar descobrint un nou món.

Puc afirmar que aquesta ha estat la millor experiència de la meva vida, en una setmana vam concentrar més emocions que les que hauria pogut concentrar en un any. La intensitat amb la que ho vivíem tot ens donava la sensació que en comptes de dies, feia mesos que estàvem junts. I com realment no trobo les paraules per definir aquesta sensació us copio les paraules d’un company d’aquesta aventura: “Hay viajes en los que descubres ciudades y países inimaginables, otros en los que encuentras a personas increíbles y muchos en los que te conoces un poco más a ti mismo. Hay viajes que empiezas solo, pero de los que vuelves con grandes amigos. Hay viajes que, pese a gastar todas tus energías, te dejan con las pilas cargadas. Hay viajes que empiezas sin ganas, pero que te devuelven la ilusión. Hay muchos tipos de viaje… pero la magia de éste es que ocurriese todo a la vez”.

Jo vaig marxar, però una part del meu cor es queda a Kandersteg, m’emporto una família d’arreu del món i una motxilla plena d’experiències i altres maneres de sentir i fer l’escoltisme, però sempre des d’un mateix punt de vista: deixar el món una mica millor de com l’hem trobat.

Aquest és un text d’Elena Nolla, cap de l’AEiG Verge de la Candela