Eren vora les deu de la nit del dimecres 16 de març del 1938 quan a Barcelona començaven tres dies d’intensos i mortífers bombardejos. Avui que es commemoren els 80 anys d’aquests successos que ompliren de por i mort la ciutat, cal rememorar també la resistència i feina del veïnat que gràcies als refugis antiaeris que van autoconstruir-se van poder salvar centenars de vides.

En aquest context de guerra i d’organització popular, destaquem la feina que va desenvolupar l’escoltisme al servei de les persones refugiades, en l’aprovisionament al front o fins i tot en les campanyes de propaganda cultural.

Per tot això, recuperem aquests textos de Gemma Cots publicats al monogràfic: “Escoltisme en temps de guerra. L’acció escolta durant la Guerra Civil”.

Els escoltes al servei de la Guerra Civil

El primer dia de l’alçament militar, el diumenge 19 de juliol de 1936, va sorprendre moltes unitats escoltes al camp. Des dels primers dies, alguns escoltes i guies, caps i dirigents van ingressar a l’escola d’oficials i es van incorporar al front per servir a el país i, en tot moment, la seva actuació va merèixer l’estima dels companys d’armes i superiors. Batista i Roca i Alexandre Pinyol van ser enviats com a responsables de la delegació de la Generalitat a Madrid. Més endavant, Batista va ser destinat a Londres com a representant del president Companys.

Quan va esclatar la guerra civil, l’escoltisme català va començar a actuar prestant tot tipus de serveis d’assistència, com l’atenció d’evacuats i refugiats, o actuant com a auxiliars. Col·lectivament es van organitzar a les ciutats i en diverses poblacions serveis d’ordre, assistència i transmissions civils i, més endavant, determinats serveis de sanitat, paquets per al front, guarderies i biblioteques. Concretament, els Boy-Scouts de Catalunya es van fer càrrec de diferents serveis de la Conselleria de Sanitat de Guerra i després de formar-se el primer Consell General de la Germanor de Noies Guies de Catalunya, aquestes van actuar en el Servei d’Ajuda als Refugiats a Sant Felip Neri, Barcelona i la Molina. Algunes de les funcions del Consell de Sanitat era la preparació de material sanitari per portar al front, l’arranjament de camions sanitaris del Servei de Transfusió perquè la gent donés sang per als combatents republicans o la preparació de motxilles per carregar-les als camions que eren destinats al front dels republicans.

Una de les campanyes que van deixar una petja més profunda va ser la de propaganda cultural al front. Per a aquests serveis disposaven d’un camió que podia fer d’impremta i de reproductor de cinema, obsequi dels escriptors soviètics i francesos als catalans. També, en coordinació amb el Servei de Correus per a la tramesa de correspondència i paquets postals, diàriament s’enviava al front un camió de deu tones amb les edicions que es feien expressament per als soldats catalans.

Associacionisme o mort

El vell lema de les classes populars de Barcelona, durant el segle XIX, “Associacionisme o mort”, va prendre un sentit fatalment literal durant els bombardeigs de Barcelona. En el temps que va del primer bombardeig del 13 de febrer de 1937 a la constitució de la Junta de Defensa Passiva de Barcelona l’agost del 1937, és també el temps de la màxima construcció de refugis a la ciutat. Va ser la capacitat d’organització de la ciutadania la veritable clau de volta de la seva construcció. Per poder tirar endavant un tasca tant ambiciosa com la construcció de refugis per als veïns dels barris, les associacions creades per organitzar balls, festes, dinars col·lectius, activitats esportives, familiars, etc. modificaren les seves finalitats, establien els criteris generals per aplicar als treballs col·lectius i s’iniciava l’obra amb la participació majoritària de dones, infants i gent gran, que extreien el material de les llambordes aixecades durant la defensa contra la revolta de l’estiu del 1936, les esglésies i els convents cremats i les mateixes cases enderrocades per l’efecte de les bombes enemigues.

Tota aquesta transformació es va realitzar a partir d’un bagatge compartit, d’un experiència col·lectiva, aprofitant les estructures internes (president, secretari, adherits, etc.) i les formes de funcionament (distribució de treball, recaptació de diners, etc.) pròpies de l’associacionisme popular. Gràcies a la tradició associacionista del nostre país, ja tenim grups organitzats, no específicament per construir refugis, però sí per organitzar-se i saber quines són les funcions per a cada persona.

Tot plegat va poder servir per una organització ràpida i eficaç, capaç de construir els 1.200 refugis necessaris per protegir la població dels atacs que es van fer el 18, 19 i 20 d’aquest mes a Barcelona. Curiosament, les zones de major ritme constructiu van ser les barriades populars (Clot, Sant Martí, Poble Sec, Sants i Gràcia), que evidencia la importància de la tradició associativa d’aquests indrets. D’aquesta manera, Catalunya es va defensar treballant de la mort que queia del cel. Només a Barcelona s’hi van construir més de 1.200 refugis i arreu del Principat es calcula que se’n van fer més de 2.200. De tots ells, tant sols entre 100 i 200 es van construir sota la responsabilitat de la Generalitat i l’Ajuntament. La resta van ser fets a partir de la iniciativa popular. I encara podrien haver estat més.

Un cop acabava la construcció, la mateixa organització col·lectiva que l’havia fet possible establia les formes d’accés ordenat al refugi –per criteri d’edat i gènere–, quins eren els veïns que podien fer-ne ús de manera usual –tenint en compte que l’accés també havia de romandre obert per a les persones de trànsit en el moment del bombardeig–, els encarregats de mantenir l’ordre i el manteniment dels refugis i els usos i costums que s’haurien d’adoptar en els comportaments dins dels refugis.